Deixar la pròpia pell seria una delícia´
un descans infinit, un instant de glòria.
Abandonar-se i veure com t'allunyes de tu,
sense mirar cap arrere, sense un gest de nostàlgia.
Quedaries llavors, lleuger i desvagat
com un vent molt petit que acarona les fulles,
en un lloc front al mar sense moure't ni riure,
mirant només les ones com una gavina absorta
i sentint en les venes caravanes de núvols.
Ho oblidaries tot amb tanta rapidesa
que podries pensar que el món està ben fet
i que la vida es motiu de joia i alabança.
I a poc a poc recobraries la salut perduda
després de tants anys de patir amb por i fàstic
l'única i més alta malatia: ser u mateix.
Marc Granell,1983-1990
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada